Vanessa Iglesias va participar recentment al programa “No ho sé – L’hora tabú” de RAC1, on es va parlar del tema de les herències familiars. En aquest espai, es va destacar com una mala gestió d’una herència pot portar a situacions on el patrimoni familiar acaba en mans de familiars llunyans o, fins i tot, en mans de l’administració.
El programa, conduït per Albert Llimós, va posar èmfasi en la importància de parlar obertament sobre les herències, un tema que sovint es considera tabú i que pot generar conflictes dins de les famílies.
Per a aquells interessats en aprofundir en aquest tema, l’àudio complet de l’episodi està disponible a la carta a través del següent enllaç:
https://www.rac1.cat/a-la-carta/detail/08861cea-2ea7-493e-bfe6-b2dc0152911d
Transcripció:
Bona nit, molt bé. De què ens véns a parlar aquesta setmana? Doncs d’un tema que genera, podríem dir, molts problemes dins de gairebé totes les famílies I en molts casos perquè encara podríem dir que s’aborda com un tabú I no se’n parla obertament. Avui, alhora tabú, les herències familiars. Uf, tele, aquest tema És complex, perquè o tots ho hem viscut directament o de manera propera, segur que hem vist algun cas que no ha acabat bé, I a més a més és difícil a vegades d’explicar perquè hi entren molts paràmetres també tècnics, no?
Correcte. Avui no farem un màster accelerat de com funcionen les herències, perquè com dius crec que necessitaríem uns quants programes, I tampoc no és la voluntat d’aquesta secció, ja ho sabeu, els oients, però sí que donarem algunes pautes per ajudar a la gent que ens escolta des de casa, perquè recordem que si una herència no es fa bé, pot acabar endose, per exemple, el patrimoni que tens I que s’ha acumulat al llarg de la vida un familiar ronyà amb qui no t’has vist durant 30 o 40 anys, o amb qui no et parlaves fins I tot, o l’administració. També l’administració s’ho pot endur. Però no en vols començar, doncs? Pel més bàsic sempre, no?
Primer de tot pel més bàsic. Què passa si algú es mor I no hi ha testament? Doncs en aquest cas els graus passen a ser els descendents, per tant, fills I si no volen els fills, els nets, crec que fins aquí tothom hi arriba. Si no n’hi ha ordre contrari, els ascendents, els pares. I si no tens ni descendents ni ascendents, en aquest cas se’n beneficia la parella I si no n’hi ha, els germans.
És una quarta part dels casos, en una quarta part dels casos, la persona que mor marxa sense haver fet un testament. Per tant, dóna n’hi do, un 25%. Per cent. Per tant, reclamació de totes les persones amb qui hem parlat aquests dies per fer aquesta secció. Sisplau, feu un testament per evitar problemes.
Tenim temps, no? Ja ho farem, ja ho farem. Jo mateix. Testaments, per cert, que a dia d’avui tenen més importància que mai perquè les estructures familiars són més complexes, ja no som les famílies tradicionals, no? Que era molt més fàcil tot.
I a més, perquè cada vegada m’ho explicava una advocada, l’Ana Verges, poden incloure clàusules condicionants com, per exemple, et dono part de la meva herència si et treus, per exemple, la carrera de Medicina. Ostres! És un tema tan fèrtil per a discussions I animim familiars que apareixen escenes com aquesta. Òbviament, he posat un cas extrem una mica per relativitzarho també tot, però les gerències són sempre una font de conflicte, o gairebé sempre. Ara escoltàvem un cas de dos germans que van arribar a agredirse, un amb una excavadora, l’altre amb una barra de ferro a Gran Canària.
Tot venia per un conflicte amb una herància familiar, I el cotxe d’un dels dos va acabar bolcat I totalment destrossat. A banda de les costelles, Un dels dos del que portava la barra. De ferro, sí. Però com deia, afortunadament, bromes a part, no sempre s’arriba per sort a aquests extrems. N’he parlat per parlar de les herències amb dues persones que en saben molt, són dues dones advocades especialitzades en dret de successions, la Meritxell Gavarró I la Vanessaes Iglésies.
Per aquesta última comencem amb la Iglesias, és el 80% dels cops hi ha un conflicte familiar en relació a una herència, hi ha diners pel mig. Perquè no s’han complert o bé les expectatives que els genolls previsen o bé perquè hi havia problemes prèvies dins de la família I quan arriba l’herència es converteix en un incendi insalvable. Clar, aquesta és l’altra, no? A vegades es generen moltes discussions precisament a partir de l’herència, però a d’altres ja hi ha alguna petita cosa que no té a veure amb la part econòmica, però que si hi ha una herència pel mig, això acaba esclatant. Petita o gran, a vegades, perquè els conflictes familiars Sí, sí.
Cadascú a casa seva, no? Sí, perquè els conflictes familiars Cadascú a casa seva, no? Sí, perquè s’ho sap. Quan hi ha un conflicte previ, és difícil que hi hagi una comunicació entre les parts per posarse d’acord o per buscar una sortida que pugui satisfer a tothom. Però una de les coses que remarca Iglesias és que en aquesta qüestió, en aquesta matèria, falta molta comunicació.
A la vida parlem de tot, de tot menys de la mort I el repartiment de béns de la família després de la mort. I, és clar, ens acabem trobant amb decisions que no entenem I més quan apareixen sobretot les terceres persones. El que no pot faltar, evidentment, és la influència de terceres persones que són aquelles persones externes a la família directa, ja siguin parelles, cunyats, amistats que apareixen com a comentaristes d’un partit que no és el seu I que fan més mal que una altra cosa. Aquí la Meritxell Gabarró apunta, a banda de les terceres persones, un fet que passa també a moltes famílies. Els pares no volen tractarho obertament amb els fills perquè consideren que el patrimoni moltes vegades és seu, que són ells els qui han aconseguit amb la SARSCo, amb els seus esforços, amb la seva feina, I si enceten aquest meló pot iniciarse una guerra que en cap cas els ve de gust.
Per tant, deixen els fills al marge de la decisió de les herències. I quan encara estan vius, no? I veure barallarse els seus fills, suposo que diuen que mira. Que es barallen després que no hi siguem, no? I a més, Garay hi ha un dol per la pèrdua d’un ésser estimat.
I aquest dol, inevitablement, ens altera la nostra raó. Si això ho ajuntes tot, és quan acabem concloent que les herències són temes complexos, que són maldecaps, són amistats familiars Un exemple, És molt difícil. És un tema complicadíssim. Un exemple, aquest el conec bé perquè, comdem, a totes les famílies hi ha anècdotes relacionades amb les herències. Mor l’avi, que era l’avi amb programes greus de salut.
Tenen dos fills, fill I filla. I què passa? Que el testament no el fem una única vegada, moltes vegades es refà aquests testaments. És molt habitual que es canviï al llarg del temps perquè les relacions familiars també canvien. En el Primer Testament, amb encara la figura de l’erau, tan important a Catalunya, present molt en la memòria col·lectiva, en la memòria de l’avi, el fill gran l’erau s’endú un pis més gran, el magatzem de la casa, I també els camps.
Però, com dic, les coses varien, passen coses dins de les famílies, I en el Segon Testament tot l’edifici va per la filla I desapareix la figura de l’erau. Què passa? Un error de la notaria va provocar que l’herència dels avis estigués a punt d’anar al fill a qui no li pertocava. Uf! Ho relata a la filla.
Per una negligència administrativa de la notaria, podien fer que un dels pisos anés a parar amb algú que els pares no ho volien. Vull dir, sort que vam trobar una còpia a casa, la vam portar al notari I ho vam enviar a Madrid I sí, sí, van certificar que era vàlid. Errors a vegades. Era mala estona, Sí, I tot sobretot perquè, repeteix això, és molt habitual anar variant el testament al llarg del temps I això fa que puguis trobarte problemes o que no te’n recordis de què havies canviat quin era el Primer Testament. I d’aquí poden sorgir molts problemes.
I aquí, si em permets, obrim una nova carpeta. Com que no va rebre res de l’herència, el fill, en aquest cas, va demanar la legítima. Explica’ns què és això exactament, perquè és un concepte que anem sentint, no, quan parlem d’herències? Sí, la legítima és el dret que tenen els fills, també els nets quan el fill o la filla hagi mort, a obtenir una quarta part dels béns del difunt. No és igual a totes les comunitats autònomes.
Espanya és molt superior, gairebé el triple, I en canvi a països on la legítima no existeix. És una figura que prové del dret romà I les dues expertes assenyalen que tothom hauria de ser lliure de donar els seus béns a qui vulgui I que, per tant, mantenir aquest 25% obligatori per als descendents estaria fora de lloc. Deixen dir que també podrien ser els pares els qui reclamen la legitima si no hi ha fills ni nets del difunt pel mig. Ara bé, mentre l’advocada va a Església, es pot arribar a entendre pels casos que ha vist al llarg de la seva carrera que la legiítima pot tenir sentit, Gabarró creu que està desfasada a dia d’avui. Per tres motius.
I és que, abans, els fills de ben jovenets, catorze anys, ja es posaven a treballar I el sol salari l’entregaven a casa. Si l’hereu català es quedava tot el patrimoni, tenia molt sentit que els fills que havien aportat I no s’havien endut res perquè s’havien casat I independitzat amb les mans al cap, tenia sentit que després reclalessin part de compensació d’allò que havien aportat. Clar, però és que estem parlant d’una justificació d’una cosa que ve de molt enrere I que no és cent per cent així, no? Bé, però s’adapta, no? Però s’adapta, no?
Però s’adapta, a vegades la legislació també s’adapta. Aquest és el primer motiu que diu assegura que ara els fills s’emancipen molt més tard. La gent surt de casa dels pares als 30, als 35 o als gairebé als 40. Per tant, no té sentit reclamar una legítima I, a banda, hi aporta un tercer motiu. Però avui dia els fills, a educació extraescolars, roba, viatges en general, els estem dotant o no sé si votar que ens estem gastant als nostres fills unes quantitats de diners que no es feia abans.
Llavors, en aquest sentit, jo crec que la legítima ja els hi estem donant amb vida. Llavors són els casos que arriben als despatxos d’advocats. I pot passar per múltiples raons, no només per aquesta. Que hi ha moltes raons per deixar a un fill fora del repartiment de l’herència, no només la falta de relació, sinó que, a vegades, és un tema de planificació. Ha molts fills que tenen deutes I s’ha de mirar com deixarlos fora per no perdre els béns de l’herència.
Tot I que si ja et dic si es fa una bona planificació se’ls hi pot deixar drets sobre l’herència sense que aquests els perdin o els embarguin. Molt complicat, tot. Sí, sí, és un món I no entrat a tots els contractes ni veurem alguns però és complicat. Per exemple, una de les eines que es pot utilitzar és el dret d’ús d’un habitatge. El pis, per exemple, no serà del fill directament o de la filla perquè té deutes, però el pot gaudir mentre estigui en vida.
Les dues advocades, quan es tracta d’una herància mitjana o sobretot les grans, recomanin sempre que hi hagi una planificació per evitar ensurts o una forta càrrega fiscal. I no estic dient ara aquí que fem trampes ni evenim impostos. Que quedi clar, però sobretot per intentar reduir la càrrega fiscal. Quan un dels cònjuges mor I té fills, òbviament, depèn de cada família, però hi ha la manera sempre d’intentar que l’impacte fiscal sigui menor per poderlo afrontar. Perquè moltes vegades reps algun immoble.
Això acostuma a passar molt. Però què passa? Que no tens diners a estar pagant aquests impostos. El tema de liquiditat. Nosaltres acostumem a recomanar que aquest repartiment sigui més distribuït per evitar o per minimitzar si més no, l’impacte fiscal.
Que aquest sigui menor. Per exemple, deixar la nova propietat als fills I l’ús de fructosa, que seria utilitzar el pis I llogarlo a la parella. Al final, els béns per norma general acabaran destinats als fills. Per tant, si ho deixem a la parella, podem acabar pagant absorbdament el doble. El doble, Per tant, s’ha de fer bé perquè si no et pot sortir el doble de k no haverho fet amb una planificació correcta.
Tant Iglesias com Gabarró posen èmfasi en què hi ha eines per reduir els impostos o ajudar a pagarlos, ja que no es poden evitar. Per exemple, fraccionant les herències I que sigui així més fàcil d’assumir per als hereus. I la base d’aquesta planificació pot passar tant per l’autorització, que vindria a ser com més beneficiaris ja l’herència, doncs menys hem de pagar, com per l’autorització de figures jurídiques, que n’hi ha diverses en dret civil català, com ara les substitucions fidococèries, condicions suspensives o les condicions resolutòries, que tot plegat el que pot provocar és evitar o estalviar impostos. Clar, el que passa és que això normalment ningú t’ho explica, no? Vull dir que si això que has d’anar amb un advocat que t’assessori o Sí, sí, has d’anar amb algú que sigui experta en dret de successions, no?
I que t’ajudi doncs a fer aquesta estratègia fiscal, no? Per evitar pagar alla impostos que et podries haver evitat. I, repeteix, això no estem dient evadirint impostos sinó pagar, doncs, el mínim possible d’acord amb la llei. Perquè si no pots tenir insults. Recordem a més que aquí a Catalunya l’impost de successions és elevat, sobretot quan es tracta de parentius llunyans, si es compara amb la resta de comunitats autònomes, el que es paga d’impostos de successions va en funció del grau de parenters, de fins que hi ha quatre graus, ja després hi ha un coeficient multiplicado, etcètera, etcètera.
I recordem que tens sis mesos per pagarho, a compte des de la defunció de la persona que ens deixa I això també és un tema rellevant. L’herència no hauria de ser una càrrega, ni per a qui la deixa, ni per a qui la rep. Hauria de ser simplement el tancament, per dirho d’alguna manera, ordenat d’una història I no l’inici d’un conflicte que moltes vegades és el que acaba passant. Abans d’obrir una nova carpeta deixam dir que existeix la figura del desheretament, fins I tot de la legítima, quan hi ha una absència. Et pots deixar un fill sense res.
Sí, ho pots intentar sobretot quan hi ha una absència, no t’ha cuidat, ha desaparegut, o un maltractament, fins I tot, físic. Hi ha altres motius, Una sèrie de motius I s’ha de poder, així, acreditar, a vegades amb sentència judicial perquè el jutge doni la raó després per aquest desheretament. Si no, sí que et tocaria la legítima, Sempre tens dret a la legítima, almenys fins ara, fins que no es canviï, a Catalunya. I deies que volies obrir una nova carpeta per acabar? Sí, la renúncia a les herències passa en un 15 per cent dels casos.
Acostuma a passar quan el passiu, el deute, és superior als béns que et volen donar per heretar. També es pot renunciar a una herència per qüestions fiscals, que la renúncia, al final, et permeti estalviar diners. La que no s’hauria de renunciar I es fa, I es fa massa a vegades, és quan les persones, aquests hereus, pensen que no podran pagar els impostos de successions I l’impost de plusvalor de l’Ajuntament, tots els impostos que comporten aquesta herència. I això és un error, el que nosaltres hereem té un valor superior que el percentatge que hem de pagar d’impost. Sempre això està clar, aquesta màxima.
I compte perquè Gagarró.ta també un altre fet destacat que es troben els advocats especialitzats en aquesta matèria. Els professionals que ens dediquem a les herències sí que notem que cada vegada hi ha més persones que ens manifesten que tenen por, por a ser manipulats, per tant, por a què els facin canviar un testament en un moment en què es notin vulnerables o fins I tot que perdin el cap. Quants casos trobem ara de persones que tenen por de ser manipulades, no? Que arriben a la seva vulnerabilitat I algú se’ls apropa, doncs, perquè té l’objectiu de ferli canviar el testament I, òbviament, beneficiarse’n. I aquí apareixen dos conceptes importants que les dues advocades mencionaven, primer de tot, el pacte successori.
És una manera de blindar, podríem dir, la successió. No es pot modificar si no signen totes les parts, tant les persones que donen l’herència I els atorgants, els fills o qui l’hagi de rebre. Però això es fa l’acte. Per canviarho. I això no es pot canviar si no ho signen tots una altra vegada.
És recomanable en diverses situacions, però compte, perquè Gabarró diu que no sempre és recomanable perquè lliga de mans I peus de per vida I no hi ha volta enrere. Ara bé, I això és important, no sempre s’haurà de signar un pacte successori. Perquè qui signa un pacte successori s’està emmanillant, s’està comprometent amb una altra persona I sense la signatura de l’altra persona no el podrà modificar. Per tant, o tinc molt clar, molt clar, molt clar que allò no ho canviaré o no signa un pacte successori. El marmessor.
Es tracta de la persona escollida per fer complir I executar la voluntat del testador. Es pot designar en el testament o fins I tot per via judicial, per resolució judicial. I s’encarregarà, el marmessor, d’administrar els béns per materialitzar l’herència amb solvència. Li direm els possibles conflictes que vindran, segur, amb tots els hereus. I, per anar acabant, anem amb un exemple ben curiós.
Posemnos en escenari. Accident de cotxe, d’un matrimoni, I viatgen el marit, la dona en segones núpcies, I el fill de la dona mor primer el marit, a la setmana mor ella, I a les poques setmanes el nen. I aquest ordre cronològic, legalment, genera un efecte en cadena. És a dir, el marit deixa els seus béns a la seva dona per testament. En morir la dona, ja és hereva dels béns del marit, els seus béns I el del marit passen al fill en morir ella.
I com que el fill mor després I no té testament, l’herència passa als seus hereus legals que, per llei, són els progenitors. Que passa al seu pare biològic, a l’exmarit a la dona. Una situació, volia acabar amb un exemple, d’una situació una mica rocambolesca, però passa I passa sovint per això. Important, a vegades les herències acaben en mans de qui no haguessis volgut mai, I a vegades planificar I parlar sobretot pot evitar molts problemes. Doncs mira, com a mínim que serveixi la secció d’avui jo crec que molta gent ja ho té present, que generen molts problemes, com a mínim que serveixi perquè allò qui tingui dubtes, qui s’ho estigui pensant, que faci testament I com a mínim aclareixi les coses I es deixi assessorar per experts.
Que la gent s’ho plantegi Albert, moltíssimes gràcies, que vagi molt bé A vosaltres!
